L’ombra cau del mur,
mancança eterna i fugissera,
que s’escola pel clavegueram.
Humiliació quotidiana,
encís pertorbat.
Un ocell s’atura.
Escups a terra,
i un núvol plora
per les parets
grises de la ciutat.
Es un somni trencat,
com un clamor inacabat.
Enyor voraç que et fastigueja.
Un ocell et mira.
La gent passa tan a prop
que els podries esgarrapar,
com una ànima fosca
i poc seductora.
Com un conte ple de feres,
la nit amb tu combrega.
Mort, atansat !!
Un ocell pren el vol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada